COM TREBALLAR LA POESIA A L’EDUCACIÓ PRIMÀRIA

En primer lloc, vaig a realitza una breu explicació sobre el que és la poesia. La paraula poesia prové del Llatí poesis. Consistix en una manifestació de bellesa o sentiment estètic a través de la paraula, ja siga en vers o en prosa. Entre les seues principals característiques podem mencionar: l'ús d'elements de valor simbòlic i imatges literàries, com pot ser la metàfora. A més, la poesia és una altra forma de comunicar-nos, com el conte o el teatre.

La poesia és susceptible al joc, està oberta a qualsevol tema. Per això, s'hauria de donar major importància a l'aula. Dins de l'educació la poesia posseïx un paper fonamental, perquè ajuda a despertar l'interés i la motivació de l'alumnat, fent-ho més independent intel·lectualment. Alhora que fomentem les dimensions comunicatives, lingüístiques, lúdiques, culturals i socials, sent totes elles fonamentals per a aconseguir el desenrotllament integral, maduratiu i llenguatge oral dels xiquets.

La poesia és un gènere subjectiu, és a dir, no narra uns fets sinó que transmet uns sentiments. En ella trobem diferents gèneres i subgèneres, com ara:

- POESIA ÈPICA: 

La poètica i el poètic és tot el pertanyent o relatiu a la poesia, és a dir, a aquesta forma de literatura. Per això, la poesia èpica narra uns fets, però, efectivament, no ho fa de manera objectiva, sinó que ho poetitza i ho exagera. 

Els poemes èpics són: EPOPEIES (relats extensos escrits en vers ple de proeses d'uns personatges heroics. Són epopeies l'Odissea, la Ilíada) i CANTAR DE GESTA (en el marc bel·licós i cavalleresc de l'Europa medieval, apareixen els cantares de Gesta, que narren les gestes d'èpics cavallers. Són Cantares de Gesta l'anònim Cantar del Meu Cid i la Cançó de Roldán, clàssic de la literatura francesa).

- POESIA LÍRICA: 

Lírica, al contrari, és sinònim de poesia com a gènere literari subjectiu. En aquest tipus de poesia l'important no són els fets, sinó els propis sentiments. El centre de l'obra no són unes proeses o situacions, sinó les pròpies sensacions. 

Els subgèneres lírics són: ODA (utilitzada per a expressar un sentiment fondo, tractat amb profunditat), ELEGIA (és l'expressió de dolor del poeta. És molt freqüent dedicar elegies a difunts amats pel poeta. L'Elegia a Ramón Sijé de Miguel Hernández és un exemple obvi), ÈGLOGA (gènere amorós bucòlic i pastoral. El poeta posa en boca de pastors els seus sentiments amorosos.) , la SÀTIRA (per mitjà de l'enginy i l'art del poeta, es critiquen defectes i vicis d'una persona o una societat. El poema satíric és irònic, sarcàstic i inclús dur amb el seu "víctima"), l'EPIGRAMA (tracten algun tema lleuger i està escrit amb gràcia i soltesa. És un divertiment poètic) i, finalment, l'EPITALAMI (poema que celebra i canta amb motiu d'una boda.

No obstant això, unes vegades pel seu desconeixement, altres perquè no s'aprecien els seus valors, i altres per no tindre tècniques o dinàmiques per a introduir-la en l'aula, no es treballa prou. Per això, a continuació propose diverses activitats per a treballar-la en cada un dels cicles d'Educació Primària:

- Primer cicle d'Educació Primària:

En aquest cicle podríem realitzar lectures de poemes curts en veu alta, així com crear textos orals basats en distintes estructures de la poesia popular. Una altra activitat podria tractar-se de recitar poemes sols i en grup amb l'adequada articulació i entonació i dramatitzar poemes d'estructura dialogada. 

Objectiu: familiaritzar-los amb la literatura i exercitar la seua expressió i fomentar la seua comprensió

- Segon cicle d'Educació Primària:

Podríem fer lectures en veu alta, amb una adequada articulació i entonació, poemes que descriuen objectes familiars i portar posteriorment un dialogue per a argumentar sobre allò que més o menys ha cridat l'atenció. Una altra activitat seria recrear poemes descriptius, canviant l'objecte de la descripció i mantenint la mateixa estructura. Així com jugar a completar paraules en poemes inacabats i realitzar dibuixos sobre el poema. 

Objectiu: fomentar la imaginació dels alumnes i desenrotllar la creativitat.

- Tercer cicle d'Educació Primària:

Es podria escoltar atentament romanços i altres poemes narratius per a posteriorment opinar sobre ells i realitzar una il·lustració dels poemes escoltats o llegits. Una altra activitat podria ser recrear poemes narratius, canviant alguns elements del mateix. 

Objectiu: portar a la pràctica els conceptes adquirits i exercitar l'expressió escrita i oral, així com la corporal.

Finalment, assenyalar que s'ha comprovat que la poesia servix de recurs multidisciplinari com s'ha mostrat en les seues múltiples aplicacions en diversos camps del saber. Amb ella podem treballar la interpretació, la interdisciplinarietat, la transversalitat i a ajudar alumnes en eixe procés d'adquisició de coneixements, ja que és una arma motivadora, creativa i familiar.

“Ensenyar es convertix fàcilment a mutilar. 

La curiositat dels xiquets has d'alimentar (...) 

(...) Refresca la memòria d'afany creatiu 

Que tenies en el teu temps de xiquet actiu”

Lidia Barrón

COM TREBALLAR EL TEATRE A L´EDUCACIÓ PRIMÀRIA

El teatre, com la majoria de nosaltres coneixem és un gènere literari on esdevenen un conjunt de fets reals o ficticis sobre algun tema determinat on estan implicats en l´obra diferents actors amb la finalitat de representar una història o un conte davant d´un públic.

Des del punt de vista literari, en el teatre es creen diverses històries mitjançant l´escriptura i posteriorment son representades mitjançant diàlegs o narracions en un sentit tràgic, fatalista o fictici fent referència a la situació viscuda pel propi actor. A més a més, podem classificar un obra dramàtica o fins i tot, al drama, en diferents actes on cadascun d´ells té una fase del desenvolupament de l´acció del personatge. No obstant això, l´espai de temps que transcorre entre dos actes s´anomena entreacte i el final sol coincidir amb un moment de tensió del públic. Per tant, al text teatral podem trobar tota mena d´elements com: actes, escenes, personatges, acotacions, diàleg, monòleg... D´altra banda, els principals elements de la interpretació són els actors, maquillatge, personatges de l´obra, vestuari, decoració de l´entorn o escenari a banda de l´espai teatral.

Podem classificar-lo en diferents subgèneres, que entre ells trobem: la tragèdia, la comèdia i el drama.

• La tragèdia: Conta la història d'un heroi que realitza una sèrie d'accions contra les lleis humanes o divines, cosa que l'aboca al sofriment i provoca l'empatització del públic amb el personatge. Es per això que es pot dir que la tragèdia presenta un conflicte tràgic entre els determinats personatges on principalment solen estar envoltats de sentiments d´enveja, amor, odi, por..., la mort o el sentit de la vida entre altres. Cal destacar que el llenguatge i el registre té un to culte, com podem observar a obres com Èdip Rei de Sòfocles. He de fer èmfasi al autor William Shakespeare.

•  La comèdia: Subgènere teatral que conta la història dels personatges dins l´obra on viuen situacions quotidianes que provoquen grans rises a l´espectador on fa de l´escenari i la representació un lloc d´aspecte alegre i divertit de la vida. Normalment, solen ser situacions d´humor, grotesques o absurdes però tenen un final feliç i un caràcter lúdic amb una finalitat moralitzadora.

• El drama: Conta una història d´un personatge amb un final tràgic molt devastador o fins i tot feliç. Normalment, el personatge principal es troba en una situació on no sap ni com arribat fins ahí ni com eixir d´ella de manera victoriosa.

Baix el meu punt de vista, treballar el teatre a l´aula és una de les activitats més divertides per tractar amb els xiquets ja que resulta molt entretinguda i educativa per a ells. A més, és considerat com un mitjà per a l´expressió de sentiments i connexió amb altres persones.

Des del punt de vista de l´escola és important i necessari ajudar als xiquets a que s´expressen no solament per escrit sinó de manera oral expressant les seues emocions, comunicant-se, però sobretot fer que s´enfronten a un determinat públic per ajudar a que perden la vergonya . A més, el teatre implica un treball en equip, col.laboratiu i cooperatiu que és un valor molt important a treballar dins l´escola amb la finalitat que entre uns i altres adquirisquen un aprenentatge significatiu a més de poder ajudar a progressar en el coneixement d´altres matèries curriculars.

En definitiva, la pràctica teatral és jugar, practicar els rols dels personatges, inventar ,modificar històries i endinsar-se en mons inimaginables per viure experiències fantàstiques. És una proposta interessant, útil i molt divertida que ha de tenir en compte la edat de cadascun dels xiquets per adequar un tipus d´activitats o un altre per a cadascun dels cicles de primària:

• Per al primer cicle de primària proposaria treballar la mímica al teatre centrant-nos en els sentiments i emocions de cadascun dels personatges d´un obra teatral. Es podrien tractar els diferents estats d´ànims i els sentiments(com per exemple, estar feliços, tristos, alegres, enfadats, amb por....). I un altra activitat molt dinàmica i divertida podria ser que representaren per ells mateixa un contacontes amb final feliç o trist.

• Per al segon cicle de primària, proposaria treballar el subgènere de la comèdia per fer que els xiquets es divertiren mentre aprenen tractant d´endevinar les veus de cadascun dels components i personatges de Disney. Un dels alumnes seuria a la cadira amb els ulls tancats i la resta anirien un per un fent la veu del personatge d´una pel.lícula i el que seu ha de tractar d´endevinar qui és el personatge/ pel.lícula que es tracta. Els xiquets s´han de posar en el rol i paper del personatge de la pel.lícula. Si ho endevina, el xiquet que canvia la veu passa a seure a la cadira. Un altra seria que els alumnes portaren a classe diferent indumentària per tal de representar una tragèdia ja llegida en classe i posar-se cadascú en el paper del propi actor.

• Per al tercer cicle de primària, com són els més majors i ja han donat els subgèneres del teatre podrien crear cadascun d´ells una pròpia historia teatral de manera individualitzada emprant el gènere que més desitgen i després llegir cadascú la seua a classe intercanviant el gènere, és a dir, si han fet del teatre una comèdia, llegir-ho com un drama amb la finalitat d´intercanviar emocions, rises però sobretot aprendre mitjançant la pràctica. Un altra que també proposaria seria per practicar el teatre al camp o a la muntanya amb l´objectiu de que coneixquen altres realitats per fer representacions teatrals emprant per exemple: fulles, flors del camp o amb l´inclusió d´algun animal dins del teatre per contactar amb la naturalesa i fer d´aquesta un vídeo perquè posteriorment ho puguen veure.

Sara García.

Conte

Un conte és una narració escrita en prosa, generalment breu. Els contes poden ser tan de caràcter fictici com real. El conte en tant que gènere, o millor dit subgènere literari, té les seues pròpies característiques, per exemple: Quasi sempre responen a la mateixa estructura: Introducció, nuc y desenllaç.

Cal remarcar, que és una forma destacada dins de la narrativa breu i a diferència de la novel·la presenta una màxima concentració narrativa i una major intensitat. Compta amb una il·lustre tradició escrita de segles a la qual caldria afegir una important tradició oral. El conte pot presentar diferents formes:

- Els contes tradicionals venen de la tradició oral de cada cultura i acostumen a tenir elements meravellosos i ensenyar una lliçó moral. També se’ls coneix com a contes de fades o contes popular. Aquests tipus es caracteritzen per l’ús d’un llenguatge molt col·loquial i de diverses fórmules d’encapçalament i d’acabament: Hi havia una vegada..., temps era temps...,I van ser feliços i van menjar anissos, catacric-catacrac,conte acabat... etc.

- El conte literari, en canvi, es distingeix d’altres formes narratives com la novel·la bàsicament per l’extensió (s’acostuma a prendre com a mesura el fet que es puga llegir d’un sol cop, tot i que els límits no són exactes).



Recuperat de: http://ca.wikipedia.org/wiki/Conte el dia 23 de març.

Recuperat de: https://nancyfernandez.wordpress.com/2008/10/10/03/ el dia 25 de març.

La intertextualitat

La intertextualitat és la relació que un text manté amb altres textos, ja sigen contemporanis o històrics. El conjunt de textos amb què es vincula explícitament o implícitament un text constitueix un tipus especial de context, que influeix tant en la producció com en la comprensió del discurs.

“La intertextualitat es manifesta en la interconexió de textos i significacions, perquè és un fet que es dona en l’acte de creació i que ja roman al mateix text de forma essencial, ja que en en la creació sempre hi ha processos de construcció, de reproducció i de transformació de models mes o menys implícits”. Mendoza, A. (2001, pp.102)

El terme intertextualitat és recent i d'ús freqüent en la crítica literària. S'han proposat nombroses definicions, però algunes d'elles anul·len la funcionalitat del terme en incloure dins del intertextual la multiplicitat de contextos que formen el camp semàntic de qualsevol paraula. Per als efectes d'aquesta introducció a l'apreciació literària anem a considerar el intertextual com la relació dialògica entre dos o més textos que produeix un efecte en la manera com podem llegir un text concret. És a dir, l’intertextualitat és una relació explícita o implícita en l'interior d'un text a un altre text amb el qual l'autor dialoga. L'enfocament central de la intertextualitat és el diàleg.

A més a més, L’intertextualitat pot influir en la comprensió d’un text, be constituint un obstacle, be un suport. Per un banda, el coneixement intertextual és en gran mesura cultural, formant part del coneixement del món compartit per una comunitat lingüística; per això, és possible que no siga compartit en la seua totalitat pels membres d’altres comunitats lingüístiques en les quals les referències intertextuals varien, pel que les referències a textos propis de la cultura de la segona llengua no siguen comprengudes per els aprenents. Per altra banda, la tradició literària té molts temes, idees y estructures compartides per totes les cultures, de manera que quan estos es reflexen en un text concret produït en altra llengua poden servir d’ajuda per a la seua comprensió y compensar la falta de coneixement lingüístics del receptor.

Recuperat de: http://cvc.cervantes.es/ensenanza/biblioteca_ele/diccio_ele/diccionario/intertextualidad.htm el dia 21 de març.

Recuperat de: http://www.ensayistas.org/critica/ensayo/gomez/indice.htm el dia 23 de març.

Bibliografia: Mendoza, A. (2001). Intertexto lector: El espacio de encuentro de las aportaciones del texto con las del lector. Cuenca. Ediciones de la Universidad de Castilla la Mancha.

 

 

Gènere narratiu

“El gènere narratiu és un tipus de gènere literari, també es conegut com gènere èpic o narrativa. Dins d’aquest, s’inclouen les obres en què un narrador relata uns fets històrics reals, imaginaris o fantàstics que li ocorren a uns personatges en un lloc i un temps determinats. L'obra narrativa posseeix, a més, una estructura externa i un llenguatge característics”. Puebla (1996, pp. 53-72)

Els tipus de narracions que podem trobar en aquest gènere van més enllà de la novel·la, que és el més conegut. També pertanyen a la narrativa el conte, el mite, la llegenda, la faula i la crònica.

Totes aquestes obres es caracteritzen per:

- L'obra pot desenvolupar una sola història o vàries. En el primer cas l'acció es considera simple, en el segon composta.

- Solen estar escrites en prosa.

- També es poden transmetre de forma oral, com per exemple, el cas de les rondalles dins de la narrativa tradicional.

- Abunden els verbs d'acció (predomini del passat) i les expressions temporals.

- En quant a l'acció, aquesta “es divideix en tres parts que reflecteixen un augment gradual de l'interés: Al principi, el narrador fa el plantejament, després de presentar la situació inicial i els personatges, introdueix el conflicte. Al mig es situa el desenvolupament del mateix, que va adquirint una complicació progressiva fins arribar a un punt culminant anomenat nuc. El final o desenllaç sol proporcionar la solució, però parlem de literatura i tot pot passar, fins i tot algunes vegades l'autor prefereix deixar l'obra oberta i es limita a interrompre l'acció sense oferir un desenllaç determinat.” Això pot significar que l’autor escriura una continuació de la narració. Puebla (1996, pp.53-72).

Bibliografia: Puebla, J. (1996). Generos Literarios: Claves Para entender la literatura. Ed. Playo

Intertext literari

La formació del intertext del lector es presenta com un nou objectiu per a l'educació cultural, literària i comunicativa. En el procés de formació en l'aprenentatge d'habilitats de lectura, té especial rellevància la relació amb els conceptes de competència literària i lectora; ja que l’intertext té com a funció principal enriquir i millorar aquestes competències, que en conseqüència, faran millorar el propi intertext literari. Diguem doncs, que es complementen. Això vol dir que l'adquisició de coneixements sobre els textos (propietats textuals, estructura, recursos estilístics, etc) afavorixen aquestes competències, que al seu torn, afavorixen l'intertext literari i viceversa.

Com ja hem vist, aquest és un component bàsic de la competència literària, ja que participa en la seua construcció. És a través d'ell com es gestionen els sabers actius que habiliten la competència lectora per establir relacions i reconeixements entre el concret d'una producció i els trets genèrics o particulars que comparteix amb altres obres. O el que és el mateix, “l’intertext s'ha definit com la percepció pel lector de relacions entre una obra i altres que l'han precedit o seguit” Mendoza, A. (2001, pp.98). Per poder dur això a terme, ha de recolzar-se en els coneixements previs, ja siguen lingüístics, pragmàtics, metaliteraris o de qualsevol altre tipus.

D’aquesta forma, concebem l’intertext com un mediador entre la competència literària i les estratègies de lectura que intervé en la integració i contextualització pragmàtica dels reconeixements, les evocacions, les referències i les associacions que un text concret és capaç de suscitar en el lector.

En conclusió, podem ampliar la definició donada abans integrant tot allò que em dit: L’intertext lector és el conjunt de sabers, estratègies i de recursos lingüístic-culturals necesaries que s'activen a través de la recepció literària per establir associacions de caràcter metaliterari i intertextual que permeten la construcció de coneixements significatius de caràcter lingüístic i literari que s'integren en el marc de la competència literària millorant-la. Al seu torn, l'intertext literari potencia l'activitat de valoració personal per mitja del reconeixement de connexions i del desenvolupament d'actituds positives cap a diverses manifestacions artístic-literàries.

Bibliografia: Mendoza, A. (2001). Intertexto lector: El espacio de encuentro de las aportaciones del texto con las del lector. Cuenca. Ediciones de la Universidad de Castilla la Mancha.

 

Literatura (i fet literari)

“La literatura és, des d’aquest punt de vista , un discurs construït socialment. Està compost, d’una banda, per la intenció literària dels qui la produeixen, i d’una altra, sobretot, pel reconeixement i pel sentit que li atorguen aquells que són consumidors i consumadors: L’acte (o fet literari) s’inicia en les mans de l’autor, cert, però sols es consuma en la lectura” (si parlem de una composició escrita). Chillón (1993, p. 33). D’aquesta forma entenem que hi ha dos tipus de expressió de la literatura:

- La literatura oral, que inclou tant la part més “tradicional (rondalles, contes, refranys, llegendes, cançons) com les noves modalitats vinculades als mitjans de comunicació audiovisual (programes radiofònics, televisius, guions cinematogràfics, etc)”. Chillón (1993, p.31).

- La literatura escrita, en què fiquem no sols obres de ficció o imaginació, també forma part “la literatura testimonial (cròniques, narracions, biografies, autobiografies i memòries, dietaris i molts altres). A més a més, alguns gèneres tradicionals de caràcter discursiu com l’assaig o textos científics o filosòfics” Chillón (1993, p.31).

Com ja hem vist, “la literatura no és (o no sols és) una tradició de clàssics impresos concebuts en clau de ficció, per bé que així haja estat considerada en moltes èpoques pel vell pensament literari” Chillón (1993, p. 33). “Per tant, la literatura no és un canon immutable en el temps sinó una activitat cultural i comunicativa en transformació permanent, incessariament produïda, reproduïda i esmenada” Chillón (1993, p. 31). Això vol dir que allò que ara es considera literari pot ser demà no ho siga, depenent sempre del valor que els diferents públics (professors, crítics, xiquets, escriptors, …) li donen o deixen de donar-li.

Quant a les funcions, cal dir que la literatura no només utilitza la funció poètica. Encara que aquesta és la predominant en els textos literaris, apareixen altres com l’estètica, l’expressiva, la referencial o la metalingüística. Això no vol dir que hajen d’aparéixer totes o que només pell fet de que estiguen presents al text estem parlant de literatura. Fa falta més per caracterizar-la.

“En definitiva, la literatura no és res de donat. (...) La seua definició depén de diversos factors historicament donats i, per tant, canviants. Ni la intenció amb què un text es produït, ni les seues característiques intrínseques (nivell estilístic, registre o composició), ni les funcions lingüístiques que satisfà són raons suficients per rebre la consideració de literari. Aquesta és fruit, més aviat, de valoracions socials extrínseques, entre les quals el reconeixement de cada públic donat té un paper rellevant” Chillón (1993, p. 32). Parlem doncs, de la subjectivitat que caracteritza a la literatura i la dificultat de definir aquest.

Seguint la mateixa referència podem definir-la com: “Mode de natura estètica (comparant-la amb les diferents formes d’art) pròxima de entendre i expressar (com forma de recreació e interpretació pròpia) lingüísticament (sent el llenguatje el vehicle expresiu) la qualitat de l’experiència”. Chillón (1993, p.33).

En conclusió, podem dir que potser no es puga definir i estiguem parlant d’una cosa abstracta, d'una noció, la noció de literatura. Tot i això, Todorov la definix com “un llenguatge no instrumental, el valor del qual és en ell mateix; o, com diu Novalis: <<una expressió per l'expressió>>. Aquesta definició funcional és completada per un punt de vista estructural: La literatura és, doncs, un sistema, llenguatge sistemàtic que atreu l'atenció sobre ell mateix a causa d'aquest fet”. Todorov (1975, pp.30-31).

Bibliografia:

 Chillón, L.A. (1993). Literatura i periodisme: Literatura periodística i periodisme literari en el temps de la post-ficció. València. Ed. II.

Todorov, T. (1987). La notion de littérature et otres essais. París. Ed. du Seuil.