Mostrando entradas con la etiqueta Rondalles. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Rondalles. Mostrar todas las entradas

martes, 3 de mayo de 2016

Rondalla "Les Animetes" d´Enric Valor

Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida veritat serà que hi havia una vegada una família formada per una xica fadrina anomenada Marieta i la seua àvia Casilda que vivien a La Biar.Marieta vivia amb la seua àvia perquè havia perdut els seus pares essent ben petita. Sempre havia sigut una xiqueta molt molt consentida.

Un dia estava amb les seues amb amigues xarrant a la font del poble va aparèixer un cavaller muntat a un cavall fortament guarnit, un jove foraster conegut per aquella zona com el cavaller de Muntalt.

Mentre omplia un cànter a la font per a la seua avia es quedà bocabadada veient-lo i observant-lo. a Atreta per la seua bellesa, li va oferir aigua i aquest va acceptar amb gran simpatia. Si vol beure en canter, i ell li va contestar: ja ho crec simpàtica fadrina!

Aquella nit la Marieta no va poder dormir en tota la nit somiant amb Albert. Passada una estona l´àvia Casilda va entrar a la cambra enfadada perquè la seua neta no li havia contat el que li passava. No està gens bé que no m´hages dit el que et passa. La marieta es va fer roja i aquesta li va dir: Pels teus ulls sé el que vols. I ella li va respondre: No sé si vull al cavaller de Muntalt però no puc passar cap dia sense anar a veure´l a la font. Aquesta li va aconsellar que no anés a la font perquè de segur que si Albert l´estimava acudiria a casa a per ella presentant-se com el Cavaller de Muntalt.

Unes setmanes després Albert acabà presentant-se a casa de Calsilda acompanyat d´un veí i posteriorment li demanà la mà a Marieta “Demane matrimoni a la teua nét i espere i crec que l´heu ensenyada a guisar, filar, teixir brodar molt bé, sé que l´has fet una vertadera dona de sa casa".. L`àvia Casilda el va rebre amb gratitud i li va respondre que sí, que ja era tota una dona i que s´encarregaria ella mateixa de preparar-li i cosir-li la camisa del seu casament.

Com era costum en aquella zona , la núvia havia de regalar-li al promès la camisa del dia del casament i a més aquesta havia d´estar filada i teixida a mà amb la finalitat de seguir amb la tradició i els costums d´aquelles terres. Cal destacar que Marieta no sabia guisar perquè havia sigut criada per la seua àvia i de fet, de teixir i cosir no sabia fer ni un mos. En aquest cas, com Albert volia seguir els costums li va dir que no es casaria amb ella si no ho realitzava per ella mateixa. Casilda de seguida es posà trista pel simple fet d’haver-la consentit massa : "Ay neteta meua, tota la culpa la tinc jo, però com t´havia d´ensenyar a fer-ho si t´estropejaria eixes manetes!!"..durant tota la seua vida i encara es va penedir més d´haver-ho fet perquè sabia que si Marieta no ho cosia per ella mateixa podia perdre a l´home de la seua vida.

Casilda va tornar a la seua habitació i es posà a parlar al quadre de les “Animetes” que tenia penjat penedint-se de què la seua neta no havia après a fer res per la seua culpa. El quadre li va contestar aquestes paraules dient que deixara damunt la taula les madeixes de lli i que dos dies abans de la boda es despertaria amb la feina feta. La condició era de què no li diguera res a ningú. La neta estava molt preocupada per la tasca encomanada però la seua àvia li va dir que no devia preocupar-se perquè eixe dia ho tindria tot apunt. D´altra banda, Casilda estava preocupada del que passaria quan Muntalt s´assabentara de què Marieta no sabia fer res i que tot havia sigut fruit d´un engany.

Uns dies més avant al alçar-se Casilda es va trobar la camisa preciosa amb rics brodats el dia més assenyalat per a Marieta i passades unes hores Albert es va endur la camisa amb gran satisfacció per complir la famosa tradició.

Durant la cerimònia van sentir trucar la porta i Casilda va obrir a les 3 Animetes (La Geperuda que el nas li tocava quasi el terra, la dels ulls afonats i rojos i la que tenia un braç més llarg que l´altre). Ningú les coneixia però el nuvi i els familiars pensaven que eren convidats de la núvia i a la inversa. L´Albert va acabar preguntant-li a una velleta perquè tenia un braç més llarg que l´altre i aquesta li va respondre que era de filar. A més, Albert va aprofitar per dir-li a Marieta que no tornara a filar en la seua vida. Després, va preguntar a les altres àvies perquè tenien els ulls rojos i perquè era geperuda i aquestes van contestar que era de cosir i brodar respectivament. Marieta va acabar dient- li que mai cosiria ni filaria malgrat “la seua passió per cosir” de manera irònica.

I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

Sara García i Alex Torres





Rondalla "La Rabosa i El Corb" d'Enric Valor

Fa molt de temps, quan les persones callaven i els animals parlaven. Un Diumenge de Glòria, anava una rabosa pensativa pels carrers d'Anna. Com era Pasqua i en aquell poble feien unes mones ben bones, la Rabosa va decidir anar al forn de Pepi a per una.

Aquesta va anar caminant a pas lleuger, pensant en les seues coses i, quan va arribar al forn de Pepi, es va trobar amb la sorpresa de que ja no quedava cap mona de Pasqua, així que va eixir molt trista i se’n va anar caminant a la Puntanna per a estar apartada de la societat i així reflexionar, ja que pujar allí sempre li tranquil∙litzava. Quan va arribar al cim d'aquesta muntanya, es va quedar observant les meravelloses vistes que oferia. Però de sobte, va escoltar un so intens en un arbre, es va acostar per a veure de què es tractava i va veure que era un Corb que disfrutava amb deliri el moviment de les pasqües. 

El Corb, quan la va veure li va preguntar:

- Rabosa, què fas ací? es pot saber on vas?


La Rabosa, que no esperava que el Corb l'haguera vist, sense voler descobrir els seus propòsits, digué: 

- Em deixava dur per les meues cabòries. 


Aleshores, el Corb, que s'havia llançat des del cim i s'havia col∙locat a pocs metres de la Rabosa, continuà la conversa amb gran intuïció: 

- Doncs, jo no sé qué pensaves tu, però jo, que veia els pasqüers i les pasqüeres carregats amb les cistelles plenes de menjar, estava pensant com participar d'un d'aquells bons berenarsexplicava el Corb al mateix temps que la Rabosa l’escoltava amb atenció-. Si vols venir amb mi, sé com podem aconseguir el berenar.

- D'acord, em pareix perfecte perqué al forn ja no quedava cap per a berenar! -Va contestar ràpidament i alegre la Rabosa-. 



En això, el Corb li digué que el seguira i que pel camí li exposaria el pla. Així que se’n van anar de camí a Requena i la Rabosa el seguia corrent. 

El Corb portava un vol rasant, i així, a pocs metres del sòl, li explicà com pensava que aconseguirien berenar. A la Rabosa li agradà tant el pla del Corb, que la boca se li feia aigua i amb la llengua es llepava el musell. 
En arribar a Requena, el Corb albirà des de l’aire una colla de pasqüers i pasqüeres que jugaven al parc de l’hospital a volar la milotxa i, al​ costat d'ells, havien unes cistelles que prometien estar farcides de menjar, sobre tot de botifarres. 

Féu un gest i la Rabosa entengué el lloc on havia de situar­se. Quan la Rabosa estava ben amagada, a prop de les cistelles, el Corb s'acostà a la milotxa més propera i la giravoltà. El xiquet que l’envolava s'espantà perquè l’au començà a grallar­-li i a colpejar­-la. En això, les colles dels voltants, i també, els propietaris de les cistelles, deixaren el joc i es centraren en la lluita entre la milotxa i el corb.

En aquell mateix moment, la Rabosa s'acostà a una de les cistelles, agafà un rastre de llonganisses de Pasqua i tot tipus d’embotits i marxà corrent. El Corb, en veure­ allò, alçà el vol i se'n va anar a cercar la Rabosa per repartir­-se el berenar. No la va trobar perquè la Rabosa havia desaparegut com un esperit i s’havia amagat a les coves de la villa. 

El Corb, considerava que la Rabosa l’havia traït, perquè el pla era seu, ell havia fet la feina més arriscada i el berenar se l’havia menjat tot ella. La Rabosa, per la seua part, no li donava importància al fet i considerava que ella havia seguit sempre les indicacions del Corb i que mai no havien parlat de repartir­-se'l. Així, la Rabosa oblidà el fet, mentres que el Corb no feia més que donar­-li voltes a la malifeta, fins que decidí venjar-­se.

No passà massa temps quan el Corb va veure a la Rabosa i la va saludar com si res no haguera passat:

- Rabosa, es pot saber on vas?


Aleshores, la Rabosa, interessada, li contestà: 

- A cap lloc, Corb. Que tu tens alguna idea? 

- Dona, jo em disposava a anar­me'n al pico del tejo a menjar coquetes amb mel. Qué vols vindre? ­-li digué el Corb posant­-se a pocs metres d'ella-.

- És clar que hi vaig! 


S'afanyà a contestar la Rabosa, fent-se-li la boca aigua només d'imaginar‑se les coquetes amb mel.

- Doncs, si vols vindre, puja al meu llomli proposà el Corb-. 


Dit això, la Rabosa pujà dalt del Corb i se'n anaren. Quan ja volaven molt amunt, el Corb li preguntà a la Rabosa: 

- Te'n recordes que me deixares sense berenar un dia de Pasqua?

- Xe, tu mai me vas dir que havíem de repartir-­ho -li contestà la desvergonyida Rabosa-. 

- I tu no vas pensar que la feina la féiem entre els dos i, per tant, el berenar també era per als dos?

- No. Però, Corb, això ja ha passat, no? 

- Com que ja ha passat? Ara veuràs tu el que és bo! 


Aleshores, el Corb féu un volantí en l’aire i la Rabosa es precipità cap a terra, al mateix temps que el Corb cridava: 

- Fugiu moreres, 

pallús, regat... 

i quan aplegue 

s'esclafarà.


Adrián López i Lidia Barrón