Fa molt de temps, quan les persones callaven i els animals parlaven. Un Diumenge de Glòria, anava una rabosa pensativa pels carrers d'Anna. Com era Pasqua i en aquell poble feien unes mones ben bones, la Rabosa va decidir anar al forn de Pepi a per una.
Aquesta va anar caminant a pas lleuger, pensant en les seues coses i, quan va arribar al forn de Pepi, es va trobar amb la sorpresa de que ja no quedava cap mona de Pasqua, així que va eixir molt trista i se’n va anar caminant a la Puntanna per a estar apartada de la societat i així reflexionar, ja que pujar allí sempre li tranquil∙litzava. Quan va arribar al cim d'aquesta muntanya, es va quedar observant les meravelloses vistes que oferia. Però de sobte, va escoltar un so intens en un arbre, es va acostar per a veure de què es tractava i va veure que era un Corb que disfrutava amb deliri el moviment de les pasqües.
El Corb, quan la va veure li va preguntar:
- Rabosa, què fas ací? es pot saber on vas?
La Rabosa, que no esperava que el Corb l'haguera vist, sense voler descobrir els seus propòsits, digué:
- Em deixava dur per les meues cabòries.
Aleshores, el Corb, que s'havia llançat des del cim i s'havia col∙locat a pocs metres de la Rabosa, continuà la conversa amb gran intuïció:
- Doncs, jo no sé qué pensaves tu, però jo, que veia els pasqüers i les pasqüeres carregats amb les cistelles plenes de menjar, estava pensant com participar d'un d'aquells bons berenars -explicava el Corb al mateix temps que la Rabosa l’escoltava amb atenció-. Si vols venir amb mi, sé com podem aconseguir el berenar.
- D'acord, em pareix perfecte perqué al forn ja no quedava cap per a berenar! -Va contestar ràpidament i alegre la Rabosa-.
- D'acord, em pareix perfecte perqué al forn ja no quedava cap per a berenar! -Va contestar ràpidament i alegre la Rabosa-.
En això, el Corb li digué que el seguira i que pel camí li exposaria el pla. Així que se’n van anar de camí a Requena i la Rabosa el seguia corrent.
El Corb portava un vol rasant, i així, a pocs metres del sòl, li explicà com pensava que aconseguirien berenar. A la Rabosa li agradà tant el pla del Corb, que la boca se li feia aigua i amb la llengua es llepava el musell.
En arribar a Requena, el Corb albirà des de l’aire una colla de pasqüers i pasqüeres que jugaven al parc de l’hospital a volar la milotxa i, al costat d'ells, havien unes cistelles que prometien estar farcides de menjar, sobre tot de botifarres.
Féu un gest i la Rabosa entengué el lloc on havia de situarse. Quan la Rabosa estava ben amagada, a prop de les cistelles, el Corb s'acostà a la milotxa més propera i la giravoltà. El xiquet que l’envolava s'espantà perquè l’au començà a grallar-li i a colpejar-la. En això, les colles dels voltants, i també, els propietaris de les cistelles, deixaren el joc i es centraren en la lluita entre la milotxa i el corb.
En aquell mateix moment, la Rabosa s'acostà a una de les cistelles, agafà un rastre de llonganisses de Pasqua i tot tipus d’embotits i marxà corrent. El Corb, en veure allò, alçà el vol i se'n va anar a cercar la Rabosa per repartir-se el berenar. No la va trobar perquè la Rabosa havia desaparegut com un esperit i s’havia amagat a les coves de la villa.
El Corb, considerava que la Rabosa l’havia traït, perquè el pla era seu, ell havia fet la feina més arriscada i el berenar se l’havia menjat tot ella. La Rabosa, per la seua part, no li donava importància al fet i considerava que ella havia seguit sempre les indicacions del Corb i que mai no havien parlat de repartir-se'l. Així, la Rabosa oblidà el fet, mentres que el Corb no feia més que donar-li voltes a la malifeta, fins que decidí venjar-se.
No passà massa temps quan el Corb va veure a la Rabosa i la va saludar com si res no haguera passat:
- Rabosa, es pot saber on vas?
Aleshores, la Rabosa, interessada, li contestà:
- A cap lloc, Corb. Que tu tens alguna idea?
- Dona, jo em disposava a anarme'n al pico del tejo a menjar coquetes amb mel. Qué vols vindre? -li digué el Corb posant-se a pocs metres d'ella-.
- És clar que hi vaig!
S'afanyà a contestar la Rabosa, fent-se-li la boca aigua només d'imaginar‑se les coquetes amb mel.
- Doncs, si vols vindre, puja al meu llom -li proposà el Corb-.
Dit això, la Rabosa pujà dalt del Corb i se'n anaren. Quan ja volaven molt amunt, el Corb li preguntà a la Rabosa:
- Te'n recordes que me deixares sense berenar un dia de Pasqua?
- Xe, tu mai me vas dir que havíem de repartir-ho -li contestà la desvergonyida Rabosa-.
- I tu no vas pensar que la feina la féiem entre els dos i, per tant, el berenar també era per als dos?
- No. Però, Corb, això ja ha passat, no?
- Com que ja ha passat? Ara veuràs tu el que és bo!
Aleshores, el Corb féu un volantí en l’aire i la Rabosa es precipità cap a terra, al mateix temps que el Corb cridava:
- Fugiu moreres,
pallús, regat...
i quan aplegue
s'esclafarà.
Adrián López i Lidia Barrón
No hay comentarios:
Publicar un comentario