LLEGIR PER A CRÉIXER I POEMANIA

Llegir per a créixer és una obra molt útil no sols per a mestres o pares, sinó per a tot aquell que no tinga el profitós hàbit de la lectura o no sapia com transmetre allò que a ell no el van transmetre. Aquest breu llibre esta ple de, en la meua opinió, bons consells i explicacions teòriques en un llenguatge estàndard que tothom pot entendre. Més concretament, el llibre parla de la importància de la lectura, els seus beneficis, que fer i com fer que els xiquets i les xiquetes llisquen, els llocs on podem trobar llibres, com cercar l’adequat segons l’edat del destinatari, etc.

Algunes coses que criden l’atenció del llibre són que potser es contradiga una mica al dir que no cal insistir massa al xiquet ni obligar-los a llegir i el llibre o faça, però es una cosa normativa, ja que el llibre és per això, per fomentar la lectura. Destacaria la part en que parla de com despertar la lectura a l’escola i que dona molta importància a la figura del mestre:

“Mai -<<mai de mai>>, com diria l’escriptor Joan F. Mira- agrairem prou al professorat la dura faena”. Quantes vegades hem sentit allò de <<a mi m’agrada tal o qual cosa perquè vaig tindre un mestre que m’en va contagiar>>? Els educadors han de ser conscients d’això i fer un esforç extra per aconseguir que els menuts estimen els llibres”.

Encara que el llibre quasi en la seua totalitat esta dedicat als pares, moltes de les idees o consells que dona es poden enfocar des de un punt de vista didàctic o pedagògic. Per exemple:

“Educar a un fill (en aquest cas a un alumne) significa acompanyar-lo per la vida, compartir temps amb ell, guiar els seus passos i tractar de marcar-li el Camí correcte. I això, com hem dit, no s’aconsegueix amb prohibicions. <<Fins que no t’acabes la novel·la, no hi ha tele ni Internet.>> <<Ja està bé de jugar a la consola i pasa’t a llegir!>> Ordres ideals perquè odien els llibres. La lectura ha de ser una alternativa més d’oci, no un substitut detestable”.

Aquest fragment, esta molt relacionat amb el segon principi per a que els menuts odien la literatura segons el decàleg, que en la meua opinió és el més important, la obligació i la imposició, que sumades amb els deures (resums, activitats, etc) associats a les lectures acaben per quitar la màgia de la experiència de llegir. Cal donar un marge d’autonomia per a triar i llegir i no ofegar-los amb moltes preguntes.

Abans de concloure, pense que el llibre esta molt bé i és recomanable sobre tot per a aquell pares que no les agrada llegir o inclús per aquells que estén massa obsessionats com que el seu fill llisca. Un punt a favor que m’ha cridat l’atenció ha sigut la recomanació de pagines web o de pautes per ampliar coneixements sobre la LIJ i la tria de llibres.

En conclusió, en relació amb el que diu el llibre, pense que primerament, al menys en el meu cas, el canvi ha de produir-se en un mateix. És a dir, si la persona que ha de transmetre una idea determinada no la comparteix, de segur que no ho farà bé. Si jo no m’estime els llibres ni la lectura difícilment els meus alumnes ho faran per això el nostre paper i la nostra influencia es molt important. En la meua opinió, i com també diu el llibre, pense que compartir una afició es una forma molt bona de acostar-se més als fills o als alumnes i llegir pot ser una més. Per això, una solució prou valida per a substituir els deures i els resums que els alumnes de qualsevol nivell estem acostumats a fer són les tertúlies. Una experiència molt més enriquidora en la qual treballem per la millora de l’expressió oral, cosa que a menut oblidem, escoltar, la perduda de vergonya, el contrast d’idees, extracció de conclusions, reflexió, etc.

Per la seua part, Poemania és una lectura que destaca la importància de la oralitat i la tradició oral una cosa que es perd, que ha estat oblidada, jo per exemple no recorde llegir poesia a l’escola. Pense que sols tractar-se i treballar-se més en secundaria. Es veritat que es un repte, per que requereix mes competències, sensibilitat, etc que altres tipus de lectura. Per això, convé que es treballe en la Educació Primària. Cal que interioritzem que es un genere com els altres amb les seues peculiaritats però amb el qual també es poden treballar moltes competències llinguistiques. Un clar exemple del que es pot fer mitjançant la poesia son la quantitat d’activitats creatives que s’exposen al llibre. Per exemple “versos molt sentits” 22. i “circuit poètic” 24. Estes activitats a vegades son una mica repetitives però fomenten l’autonomia i treball en equip. A banda, no cal tindre molts recursos per fer-les i els recursos que s’utilitzen son prou senzills.

Quant a les propostes, podem dir que estan ben explicades, son breus, segueixen una mateixa estructura clara (objectius, nivell educatiu i descripció). En definitiva, es tracta d’un bon manual per a un mestre encara que caldria concretar més el nivell educatiu de algunes activitats i revisar el nivell educatiu d’altres (la majoria per a primària) però les activitats son flexibles i les poden adaptar, inclús per a l’aplicació a casa.

També parla de la necessitat de contar amb un entorn adequat i la importància del mestre, per que moltes vegades els pares no tenen coneixements o no es preocupen massa per l’ensenyament del xiquet. Una altra qüestió és la distribució del llibre, que en la meua opinió, és correcta per que li dona més pes a llegir i escriure que a memoritzar i a la part de dramatització que pot ser una bona forma de apropar als xiquets al món de la poesia.

Pel que fa a la part memorística, personalment la llevaría, perque encara que canvia la forma d’aprendre, el objectiu es el mateix, i pense que això no val de res. Està bé saber sobre els poemes però no pense que siga necessari memoritzar-los.

LLEGIR PER A CRÉIXER I POEMANIA

Els llibres que he escollit d’educació literària han sigut “Llegir per a créixer” i “Poemania”. Cal dir que a l’hora de seleccionar els llibres que anava a llegir-me, vaig elegir aquests dos perquè vaig llegir algunes valoracions on la gent els recomanava i deien que a través d’aquestes lectures podries aprendre una sèrie d’eines i activitats que es poden aplicar a l’aula. Per tant, des d’un principi els vaig escollir per les referencies agradables que he llegit i per l’ús que puc fer dels continguts a l’aula com a futur docent. Els dos llibres tenen un títol acertat, ja que sense llegir-lo ja tens una idea sobre el que tractarà.

En primer lloc, vaig a comentar el llibre “Llegir per a créixer”, que és una espècie de guia per què els pares puguen fomentar l’hàbit lector als seus familiars (encara que també serveix per aplicar-ho a l’aula) sense incidir en un tipus de llibres en especial, a través d’activitats entretingudes o representacions de les lectures, entre altres metodologies. A més, es mostra el que s’ha de fer i el que no a l’hora de realitzar aquestes activitats per fomentar la lectura. Cal remarcar que aquest llibre s’ha escrit per poder posar solució a un problema present en la nostra societat de forma acusada com és el desinterés per la lectura. Des del moment inicial de la lectura, ja ens fa entendre l’autor que la lectura ha sigut una activitat que sempre ha estat present a l’educació de forma obligatòria, i aquest fet ha causat el la falta de ganes i la poca passió que tenen les persones per llegir llibres. Amb aquesta lectura m’he sentit molt identificat, ja que durant tota la meua escolarització, llevat alguna excepció, sempre m’han fet llegir uns llibres concrets sense donar-me la opció de poder llegir un altre. Al no donar-me llibertat per llegir allò que trobava interessant, he acabat sense llegir llibres més enllà dels que m’han obligat. Però després d’haver llegit aquest llibre, he pogut obrir els ulls i adonar-me que amb la lectura s’augmenta el coneixement de la persona, la capacitat de comprensió, fomenta la imaginació i la creativitat, etc.

En la meua opinió, i compartint el que defensa l’autor, la lectura no hauria d’estar imposada, perquè el fet d’obligar a algú a llegir alguna cosa que no li agrada, origina un desencant amb aquesta activitat. Pense que és més correcte mostrar un ventall de llibres amb una xicoteta sinopsis de cadascun, per què siga l’alumne qui puga elegir aquells que li resulten més interessants, i gaudisca de l’obra. D’aquesta manera, el xiquet serà qui pose interés en la recerca de llibres per llegir quan tinga temps lliure allò que li agrade. També pense que s’haurien de fer altres tipus d’avaluacions de les lectures que es realitzen dins del sistema educatiu, ja que actualment solen fer-se exàmens on es pregunta per detalls de la lectura, en compte de fer reflexionar als lectors. El fet de preguntar coses concretes, obliga als alumnes a llegir el llibre com si foren els continguts d’una materia, sense desenvolupar la creativitat i la imaginació. Com a futurs docents, pense que en les lectures s’hauria de fer altres tipus d’avaluacions, com per exemple les tertúlies que fem a classe, ja que permeten reflexionar sobre el que es diu en les lectures, comentar aspectes rellevants, i poder fer una posada en comú per part de tots.

Per acabar amb aquest llibre, dir que m’ha resultat molt interessant llegir-lo, perquè es parla d’un tema que he viscut jo, al igual que la majoria, i es pot observar en la majoria de les persones, i pense que eixa mentalitat que tenim de no llegir hem de canviar-la cara el futur, i els docents tenen un paper fonamental en aquest procés de canvi per afavorir la lectura.

Quan al altre llibre, en primer lloc cal dir que és una lectura de consells i activitats pedagògiques de tot tipus, encarada cap als alumnes. Amb aquests exemples d’activitats, es busca que el mestre prenga consciencia de que els xiquets s’interessen més pels temes si els ho mostren d’una forma agradable i amena. Per tant, si el professor es basa en algunes de les activitats que es plantejen, de segur que els alumnes es trobaran més interessats per la lectura de poemes en aquest cas. Per tant, aquest llibre es troba més enfocat per a professors, ja que poden fer-li un gran ús dels continguts aplicant-los a l’aula o a casa, ja que incorpora exemples que es poden dur a terme en qualsevol lloc. A diferència de l’anterior llibre, “Poemania” es centra sols en fomentar la poesia als xiquets, ja que és un gènere que hauria d’estar present amb la mateixa rellevància que altres generes com el narratiu (que és el que sol treballar-se més a l’aula). Totes aquelles activitats que es proposen en aquest llibre pareixen ser agradables per als xiquets, i permeten fomentar el treball en equip i l’aprenentatge recíproc, és a dir, que interaccionen entre ells per aprendre.

D’altra banda, m’agradaria comentar que la poesia és un gènere molt important, ja que permet desenvolupar habilitats com per exemple la creativitat, la ironia, utilitzar figures literàries, aprendre les diferents construccions de rimes, etc. A més, a través d’aquesta es pot jugar amb les paraules utilitzant figures literàries, i amb això crear un missatge ocult, on permet als lectors que desenvolupen la seua creativitat per arribar al significat del missatge. És a dir, amb la poesia es pot anar més enllà el que es diu en el text.

Com a conclusió d’aquest llibre, dir que la poesia s’ha de treballar per fer-la més present en l’escola, i no dedicar-se sols a fer que els alumnes reciten de memòria els poemes, sinó que els comprenguen, perquè moltes vegades tenen un sentit ocult que pot canviar completament allò que a primera vista sembla que transmet el poema.

LLEGIR PER A CRÉIXER I POEMANIA

Per iniciar aquesta reflexió m´agradaria començar amb el per què d´aquestes lectures i poc a poc anar endinsant-me amb cadascuna d´elles i les seues respectives aportacions.

A grans trets, la meua elecció per aquestes lectures no va ser ni més ni menys que per l´atracció dels títols i perquè durant l´estada a l institut vaig sentir als mestres anomenar sobre aquests llibres, i , de fet, ens el van recomanar per als que volguérem estudiar o endinsar-nos cap al món de la educació.

En primer lloc, començaré per el de Llegir per a Créixer. Aquesta lectura en concret, m´ha sigut de grat llegir-la ja que he après moltes coses amb ella, entre elles els beneficis que aporta llegir com per exemple, donar-nos la capacitat d´adquirir nous coneixements, millorar i perfeccionar el nostre vocabulari, gramàtica i a més a més mostrar-nos com a futurs docents com d´important és fomentar la lectura des del punt de vista del mestre i dels pares.

Des del moment zero que he agafat el llibre, m´he sentit molt identificada ja que sempre he sigut una persona a la que no li ha apassionat llegit i sempre ho he fet més per obligació del col·legi i per avaluació que per altra cosa, però ara sé i comprenc el factor tan important que suposa en les nostre vides la lectura ja que enriqueix de coneixement d´una persona i a més a més, la fa més crítica.

I és que, com bé hem comentat a classe la lectura no deuria ser imposada. Això deuria està clar des del principi, deuríem oblidar- nos de les obligacions i començar a llegir el que ens agrada sols pel propi plaer de la persona, per curiositat pròpia o perquè ens incita un determinat interès o desig. A més, si estimulem el desig per llegir estem fomentant al mateix temps la imaginació i creativitat i formant nosaltres mateixa la nostra història en el cap.

Baix el meu punt de vista, pense que exigir un “llig” no tindrà mai cap finalitat ni resultat positiu. En canvi, recomanar amb passió sentida una obra adequada a l´edat, o fins i tot, fer sucumbir els desitjos dels alumnes farà que es senten millor i que sobretot gaudisquen de l´obra a mesura que van avançant en el llibre. Generalment, seria convenient trobar un moment de tranquil·litat a casa, ja sabem que ens costa però hem d´intentar-ho i sobretot agafar un llibre per submergir-nos en un altre món i fins i tot arribar a sentir-nos els propis protagonistes (tant cavallers, princeses com herois) i així també , fer que expressem els nostres sentiments quan tenim por o fins i tot quan la intriga ens té atrapats.

Per finalitzar amb aquest m´agradaria fer meua la cita de l´autor ja que en sembla bastant interessant com a consell tant per als pares com per als futurs docents:

“Si aconseguim transmetre als nostres fills la passió lectora, els estarem deixant en herència un univers infinit de sensacions i coneixement, i obrint-los portes a un futur més ric, autònom i ple d’oportunitats.”

No he d´acabar aquesta reflexió sense parlar de l´altra guia de poesia, ja que guarda un vincle prou fort amb l´altre llibre però que generalment es diferencien. Un pels consells que dóna i l´altre per la sèrie d´activitats pedagògiques que empra perquè els xiquets gaudisquen de la poesia a les aules.

Segons el meu punt de vista el llibre de Poemania naix amb la il·lusió de compartir experiències pedagògiques molt gratificants realitzades amb gran quantitat de xiquets de diferents edats (dels 4-15 anys) amb molts tallers, cursos, activitats…Pense que està molt ben enfocat per al professorat ja que sempre ha sigut el docent el que ha manifestat la necessitat de tenir al seu abast els mitjos adients i una relació d´activitats lúdiques per a incorporar la poesia a les aules, ja que no son activitats habituals.Açò permet que els docents després de participar en cadascun dels tallers de lectura i escriptura visquen l´experiència de posar-se en la pell dels xiquets i de poder compaginar el plaer amb l´aprenentatge. Quan descobreixen les seues pròpies capacitats expressives es troben més motivats per a encetar l´aventura de transformar-se en cresols pedagògics més dinamitzadors i més creatius.No obstant això, moltes vegades els pares senten la necessitat de disposar de materials útils per al treball de la poesia en família, ja que moltes d´elles es poden dur a la pràctica a casa. El fet de compartir moments lúdics, jugant amb les paraules, reforçarà els vincles afectius entre tots els membres.

Cadascuna de les estratègies que es plantegen contribueixen a crear un ambient de treball agradable i contagien les ganes de transgredir les barreres del llenguatge i així enriquir l´expressió i comprensió verbal ajudant a descobrir les enormes possibilitats de treball en equip i en definitiva, fer mes estimulant i feliç la manera d´aprendre. En aquests casos és de vital importància destacar el treball cooperatiu per grups amb un ensenyament recíproc i al mateix temps divertit i molt educatiu.

Com bé sabem, un dels records més emotius que tenim tots de la infància són la quantitat de versos que hem après al llarg de la nostra historia de memòria i que formen part del nostre bagatge literari.

En la meua opinió, és essencial anomenar que la memòria és la principal capacitat Intel·lectual que cal potenciar des de ben menuts així com la sensibilitat i el gust per les paraules boniques i melancòliques, per expressar emocions, desitjos…Açò és un recurs Excel·lent per millorar la competència literària i també la qualitat humana de les persones.Recitar un poema, en definitiva, suposa transmetre emocions i sentiments que ens ha transmès i això fa generalment que desperten les emocions de les persones que l’escolten. Per últim, he de dir que aquest llibre conté gran quantitat d´activitats per treballar la poesia en classe i que des de ben menuts els xiquets i xiquetes gaudeixen amb la musicalitat, ritme i jocs de les paraules però al llarg de la seua vida deixen a banda la poesia i no la lliguen.


A tall de cloenda, l´objectiu d´aquest és proporcionar les diferents estratègies i recursos per a incitar als pares i docents a seguir jugant amb les paraules. En definitiva, ens incita a transitar a tots pel increïble món de la poesia amb lectures amb veu alta, amb didàctiques de jocs molt divertits i fins i tot jocs de memorització amb activitats per escriure i recrear poemes amb propostes de dramatització.


En conclusió , dues guies molt útils que animen a posar en pràctica els nostres coneixements a les nostres aules com a futurs docents.

Sara García

Rondalla "Les Animetes" d´Enric Valor

Rondalla ve, rondalla va, si no és mentida veritat serà que hi havia una vegada una família formada per una xica fadrina anomenada Marieta i la seua àvia Casilda que vivien a La Biar.Marieta vivia amb la seua àvia perquè havia perdut els seus pares essent ben petita. Sempre havia sigut una xiqueta molt molt consentida.

Un dia estava amb les seues amb amigues xarrant a la font del poble va aparèixer un cavaller muntat a un cavall fortament guarnit, un jove foraster conegut per aquella zona com el cavaller de Muntalt.

Mentre omplia un cànter a la font per a la seua avia es quedà bocabadada veient-lo i observant-lo. a Atreta per la seua bellesa, li va oferir aigua i aquest va acceptar amb gran simpatia. Si vol beure en canter, i ell li va contestar: ja ho crec simpàtica fadrina!

Aquella nit la Marieta no va poder dormir en tota la nit somiant amb Albert. Passada una estona l´àvia Casilda va entrar a la cambra enfadada perquè la seua neta no li havia contat el que li passava. No està gens bé que no m´hages dit el que et passa. La marieta es va fer roja i aquesta li va dir: Pels teus ulls sé el que vols. I ella li va respondre: No sé si vull al cavaller de Muntalt però no puc passar cap dia sense anar a veure´l a la font. Aquesta li va aconsellar que no anés a la font perquè de segur que si Albert l´estimava acudiria a casa a per ella presentant-se com el Cavaller de Muntalt.

Unes setmanes després Albert acabà presentant-se a casa de Calsilda acompanyat d´un veí i posteriorment li demanà la mà a Marieta “Demane matrimoni a la teua nét i espere i crec que l´heu ensenyada a guisar, filar, teixir brodar molt bé, sé que l´has fet una vertadera dona de sa casa".. L`àvia Casilda el va rebre amb gratitud i li va respondre que sí, que ja era tota una dona i que s´encarregaria ella mateixa de preparar-li i cosir-li la camisa del seu casament.

Com era costum en aquella zona , la núvia havia de regalar-li al promès la camisa del dia del casament i a més aquesta havia d´estar filada i teixida a mà amb la finalitat de seguir amb la tradició i els costums d´aquelles terres. Cal destacar que Marieta no sabia guisar perquè havia sigut criada per la seua àvia i de fet, de teixir i cosir no sabia fer ni un mos. En aquest cas, com Albert volia seguir els costums li va dir que no es casaria amb ella si no ho realitzava per ella mateixa. Casilda de seguida es posà trista pel simple fet d’haver-la consentit massa : "Ay neteta meua, tota la culpa la tinc jo, però com t´havia d´ensenyar a fer-ho si t´estropejaria eixes manetes!!"..durant tota la seua vida i encara es va penedir més d´haver-ho fet perquè sabia que si Marieta no ho cosia per ella mateixa podia perdre a l´home de la seua vida.

Casilda va tornar a la seua habitació i es posà a parlar al quadre de les “Animetes” que tenia penjat penedint-se de què la seua neta no havia après a fer res per la seua culpa. El quadre li va contestar aquestes paraules dient que deixara damunt la taula les madeixes de lli i que dos dies abans de la boda es despertaria amb la feina feta. La condició era de què no li diguera res a ningú. La neta estava molt preocupada per la tasca encomanada però la seua àvia li va dir que no devia preocupar-se perquè eixe dia ho tindria tot apunt. D´altra banda, Casilda estava preocupada del que passaria quan Muntalt s´assabentara de què Marieta no sabia fer res i que tot havia sigut fruit d´un engany.

Uns dies més avant al alçar-se Casilda es va trobar la camisa preciosa amb rics brodats el dia més assenyalat per a Marieta i passades unes hores Albert es va endur la camisa amb gran satisfacció per complir la famosa tradició.

Durant la cerimònia van sentir trucar la porta i Casilda va obrir a les 3 Animetes (La Geperuda que el nas li tocava quasi el terra, la dels ulls afonats i rojos i la que tenia un braç més llarg que l´altre). Ningú les coneixia però el nuvi i els familiars pensaven que eren convidats de la núvia i a la inversa. L´Albert va acabar preguntant-li a una velleta perquè tenia un braç més llarg que l´altre i aquesta li va respondre que era de filar. A més, Albert va aprofitar per dir-li a Marieta que no tornara a filar en la seua vida. Després, va preguntar a les altres àvies perquè tenien els ulls rojos i perquè era geperuda i aquestes van contestar que era de cosir i brodar respectivament. Marieta va acabar dient- li que mai cosiria ni filaria malgrat “la seua passió per cosir” de manera irònica.

I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

Sara García i Alex Torres

Rondalla "La Rabosa i El Corb" d'Enric Valor

Fa molt de temps, quan les persones callaven i els animals parlaven. Un Diumenge de Glòria, anava una rabosa pensativa pels carrers d'Anna. Com era Pasqua i en aquell poble feien unes mones ben bones, la Rabosa va decidir anar al forn de Pepi a per una.

Aquesta va anar caminant a pas lleuger, pensant en les seues coses i, quan va arribar al forn de Pepi, es va trobar amb la sorpresa de que ja no quedava cap mona de Pasqua, així que va eixir molt trista i se’n va anar caminant a la Puntanna per a estar apartada de la societat i així reflexionar, ja que pujar allí sempre li tranquil∙litzava. Quan va arribar al cim d'aquesta muntanya, es va quedar observant les meravelloses vistes que oferia. Però de sobte, va escoltar un so intens en un arbre, es va acostar per a veure de què es tractava i va veure que era un Corb que disfrutava amb deliri el moviment de les pasqües. 

El Corb, quan la va veure li va preguntar:

- Rabosa, què fas ací? es pot saber on vas?

La Rabosa, que no esperava que el Corb l'haguera vist, sense voler descobrir els seus propòsits, digué: 

- Em deixava dur per les meues cabòries. 

Aleshores, el Corb, que s'havia llançat des del cim i s'havia col∙locat a pocs metres de la Rabosa, continuà la conversa amb gran intuïció: 

- Doncs, jo no sé qué pensaves tu, però jo, que veia els pasqüers i les pasqüeres carregats amb les cistelles plenes de menjar, estava pensant com participar d'un d'aquells bons berenars -­explicava el Corb al mateix temps que la Rabosa l’escoltava amb atenció-. Si vols venir amb mi, sé com podem aconseguir el berenar.

- D'acord, em pareix perfecte perqué al forn ja no quedava cap per a berenar! -Va contestar ràpidament i alegre la Rabosa-. 

En això, el Corb li digué que el seguira i que pel camí li exposaria el pla. Així que se’n van anar de camí a Requena i la Rabosa el seguia corrent. 

El Corb portava un vol rasant, i així, a pocs metres del sòl, li explicà com pensava que aconseguirien berenar. A la Rabosa li agradà tant el pla del Corb, que la boca se li feia aigua i amb la llengua es llepava el musell. 

En arribar a Requena, el Corb albirà des de l’aire una colla de pasqüers i pasqüeres que jugaven al parc de l’hospital a volar la milotxa i, al​ costat d'ells, havien unes cistelles que prometien estar farcides de menjar, sobre tot de botifarres. 

Féu un gest i la Rabosa entengué el lloc on havia de situar­se. Quan la Rabosa estava ben amagada, a prop de les cistelles, el Corb s'acostà a la milotxa més propera i la giravoltà. El xiquet que l’envolava s'espantà perquè l’au començà a grallar­-li i a colpejar­-la. En això, les colles dels voltants, i també, els propietaris de les cistelles, deixaren el joc i es centraren en la lluita entre la milotxa i el corb.

En aquell mateix moment, la Rabosa s'acostà a una de les cistelles, agafà un rastre de llonganisses de Pasqua i tot tipus d’embotits i marxà corrent. El Corb, en veure­ allò, alçà el vol i se'n va anar a cercar la Rabosa per repartir­-se el berenar. No la va trobar perquè la Rabosa havia desaparegut com un esperit i s’havia amagat a les coves de la villa. 

El Corb, considerava que la Rabosa l’havia traït, perquè el pla era seu, ell havia fet la feina més arriscada i el berenar se l’havia menjat tot ella. La Rabosa, per la seua part, no li donava importància al fet i considerava que ella havia seguit sempre les indicacions del Corb i que mai no havien parlat de repartir­-se'l. Així, la Rabosa oblidà el fet, mentres que el Corb no feia més que donar­-li voltes a la malifeta, fins que decidí venjar-­se.

No passà massa temps quan el Corb va veure a la Rabosa i la va saludar com si res no haguera passat:

- Rabosa, es pot saber on vas?

Aleshores, la Rabosa, interessada, li contestà: 

- A cap lloc, Corb. Que tu tens alguna idea? 

- Dona, jo em disposava a anar­me'n al pico del tejo a menjar coquetes amb mel. Qué vols vindre? ­-li digué el Corb posant­-se a pocs metres d'ella-.

- És clar que hi vaig! 

S'afanyà a contestar la Rabosa, fent-se-li la boca aigua només d'imaginar‑se les coquetes amb mel.

- Doncs, si vols vindre, puja al meu llom -­li proposà el Corb-. 

Dit això, la Rabosa pujà dalt del Corb i se'n anaren. Quan ja volaven molt amunt, el Corb li preguntà a la Rabosa: 

- Te'n recordes que me deixares sense berenar un dia de Pasqua?

- Xe, tu mai me vas dir que havíem de repartir-­ho -li contestà la desvergonyida Rabosa-. 

- I tu no vas pensar que la feina la féiem entre els dos i, per tant, el berenar també era per als dos?

- No. Però, Corb, això ja ha passat, no? 

- Com que ja ha passat? Ara veuràs tu el que és bo! 

Aleshores, el Corb féu un volantí en l’aire i la Rabosa es precipità cap a terra, al mateix temps que el Corb cridava: 

- Fugiu moreres, 

pallús, regat... 

i quan aplegue 

s'esclafarà.

Adrián López i Lidia Barrón